Entre les moltes qualitats que posseeix I’art, una d’elles mereix especial atenció: la possibilitat de plasmar en imatges, realitats encora no existents, formes ideals, utòpiques, o senzillament representacions espontànies productes de la imaginació. Com afirma Marcuse referint-se a Hegel, l’art redueix la contingéncia immediata en la que existeix I’objecte (o una totalitat d’objectes) a un estat en el que I’objecte pren la forma i la qualitat de la llibertat. Encara que existesquen una série de condicions i exigències externes per a la realització de I’art, es pot dir que, mitjançant la transfarmació artística es viola en certa mesura I’objecte natural, produint-se aleshores un cert alliberament del propi objecte. La força de la imatge radica en I’objectivació preciso -més o menys encoberta dels sentiments de I’artista, de manera que I’art en general pot ser considerat com a reflex de la sensibilitat, de la interioritat, del seu creador. Es precisament aquesta concepció de l’art la que ha dut a alguns estetes a afirmar que I’art pot convertir-se en una mena de recerca d’un mateix.
En aquest context es pot entendre facilment per qué alguns autors han utilitzat l’expressió estètica com a una reflexió antropològica sobre ells mateixos, però alhora sobre el món al qual pertanyen. No hi ha que oblidar que I’artista està submergit en una realitat social i cultural en un moment històric concret, de manera que I’obra d’art manté relació -directa o indirecta- amb la realitat externa en la qual es desenvolupa I’artisla. L’art com a forma de coneixemenl, implica un coneixement de lo realitat, la qual és indubtablement sociol. Així, la reflexió estètico a vegades es converteix, bé en uno velada denúncia sociol, bé en una utopia necessaria per a seguir mantenint l’esperança.
La Sociologia de I’art destaca també la importància de les condicions de creació i l’espai concret en que apareix I’obra d’art. Es considera aleshores que l’artista, per mitja del llenguatge estètic, tradueix la seua visió sobre el mónaque I’envolta. D’aquesta manera, I’obra d’arl adquireix a més una nova característica: esdevé un elemenl comunicador, element que transmet un contingut a cadascú que la contempla.
L’art posseeix la peculiaritat de trascendir la realitat, de negar-la en certa manera per poder així obrir-se cap al futur i proposar altres formes possibles, és a dir per poder transformar d’alguna manera la realitat. I és precisament en aquest àmbit de transformació de la realitat on es reflecteix el comportament ètic i polític de l’artista, per fer que art, política i ètica convergesquen en un punt comú. Amb açò no volem dir que I’art reste subordinat a aqueixes disciplines, ja que és indubtable que posseeix la suficient entitat com per poder existir per si mateix. Com acertadament, assenyala Adorno, encora que en art no es deu interpretar sense més políticament les característiques formals, també és ver que no existeix en ell res formal que no tinga les seues implicacions de contingut i aquest penetra en el terreny polític. En l’alliberament de la forma, tal com ho desitja tot art nou que sigo genuÍ, s’amuga xifrat I’alliberament de la societat, doncs la forma, context estètic dels elements singulars, representa en l’obra d’art la relació social.