L’agilitat, la reposada carn,
I’amor, el crim, catàstrofes de plomes,
oh i el desig que recorria fulles,
els pergamins de rotllada sintaxi,
oh eI desig que desencola fustes,
que fa I’amor com qui rega al seu temps,
fecunditat, eI manament diürn,
després la mar, les nits damunt la sorra,
entrar vaixells al port, carregaments
de péls, suor, i el gotet de vi, encara,
mirant enllà, més lluny de la badia,
enllà, a la mar, per on van els dofins,
on es refan els somnis, les paraules,
els fusts corcats que arribaran enlloc.
Tu, Castejón, de la lliçó més clara,
fill de Rembrand, per on la llum penetra
i obre, al teu llenç, I’escletxa de més festa;
per tu, el dibuix, de recreada línia,
per tu, les nits, Ia rosada del dia.
Per tu, camins clars de perseverança;
per tu, treballs que ens omplen les parets
irradiant tot el secret més fondo,
el crim, la sang, feroç, dels fratricidis!
Jo enlaire el got sols per tu i pels teus llenços!
Una lliçó de claredat, serena
puja als balcons i ens enrama la vida.
Oh tu, pintor de cintures florides!